Articles Especialitzats

Articles Especialitzatshttp://apinas.org/index.phpArticles EspecialitzatsPOLIFONIES - La riquesa en la diferènciahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-La-riquesa-en-la-diferencia Quan naixem hi ha algú que ens espera, que té unes expectatives, uns ideals del que serem, del que ens agradarà, del que no, del nostre aspecte,… Sense aquest Altre tant important que es manté atent a la nostra vinguda al món i que ens construeix aquest llit teixit d’amor i paraules, la nostra arribada quedaria un tant a la deriva, i sense les paraules que els altres ens atorguen quedaríem sospesos en un mar d’incertesa. Aquestes paraules ens ajuden a construir-nos i a desenvolupar-nos com a persones que som. Els autors/creadors de significants per la criatura que arriba es converteixen sovint en el seu mirall. Un mirall en què el nen es veurà reflectit i mitjançant el qual podrà anar decidint, sempre de forma inconscient, en quins punts es queda més lligat i quins són els punts més traumàtics (petites ferides) que li caldrà tota una vida per anar elaborant. La màgia d’aquest procés recau en la seva exclusivitat. Cada moment, cada vivència, són irrepetibles. Així doncs, formem part d’un procés en que cadascú de nosaltres és únic. Les paraules que ens han dipositat al néixer, les pròpies vivències, els encontres amb els altres,…ens fan éssers diferents. En aquesta diferència recau la nostra riquesa. I poder parlar de riquesa en temps de crisi, és molt! La diferència és, doncs, allò que ens acaba definint com a éssers únics i irrepetibles, amb els nostres malestars, les nostres idees, les nostres creences, i amb els nostres símptomes. Dins d’aquesta concepció, cada malestar que patim mai serà homòleg al patiment d’un altre. No hi haurà una causa-efecte definida i caldrà, doncs, buscar en la singularitat de cada persona l’inici i la causa d’aquest malestar. Que un nen es mogui massa, que no atengui, que estigui massa inhibit o que no dormi bé, només ens dóna una idea de quina ha estat la fórmula que ha trobat el propi subjecte per tirar endavant amb el seu patiment. No voler tapar massa ràpid les ferides de cadascú, permetrà poder entendre quins han estat els mecanismes que han portat a determinades conductes i per tant ens deixarà veure qui és aquell ésser en singular, quines estratègies ha desenvolupat i quins elements li podem aportar per curar les petites ferides. Tot aquest delicat procés requereix d’un temps; un temps que en l’actualitat sembla cada dia més difícil d’aconseguir. Necessitem ser competitius, rendir, produir i, així, cada pedreta que apareix en el camí ha de ser retirada ràpidament, per no perdre temps. Poder fer una aturada per entendre la singularitat de cadascú ens permetrà fixar millors ancoratges per continuar viatjant. Maria Molina Psicòloga del CDIAP/SAP d’Igualada m.molina@apinas.org Retalls Escola Àuria - TALLER DE SO http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-Escola-Auria-TALLER-DE-SO El curs passat vam  iniciar  aquest taller amb alguns alumnes, a càrrec d’un expert de fora de l’escola, en Javier Velsaco que ens ha introduït en aquestes noves experiències, valorem positivament aquesta activitat donant-li continuïtat en aquest curs. El Javier  ens explica: “Per mitjà del principi de ressonància el so té la capacitat d’harmonitzar les diferents parts del cos, fent del so un instrument terapèutic. Amb la seva experiència en algunes aules de l’escola, destaca que és curiós observar com, en cada nen, ressona un so concret i es confirma amb una mirada de complicitat, un gest o una expressió facial. En poques ocasions es troba que el so els alteri, per la facilitat que tenen de desconnectar d’allò que els pot pertorbar. Cal destacar la relaxació a nivell muscular i mental que els produeix la teràpia del so, l’atenció que demostren seguint el so i, sobretot, la seva expressió de benestar.” L’objectiu d’aquest taller és procurar benestar, tranquil•litat i pau, buscant l’equilibri entre cos i ment. Avui us hem volgut explicar una part del nostre dia a dia dels grups d’alumnes greument afectats, on es prioritza l’estimulació sensorial,  la comunicació augmentativa i alternativa, el benestar i l’autonomia personal i social. Retalls Escola Àuria - COMPARTIM!!!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-Escola-Auria-COMPARTIM Avui us expliquem una experiència que les aules de l’escola, Carbasses i Blaus varem tenir el gust de compartir amb els alumnes de segon de primària de l’escola  Gabriel Castellà. Els nens i nenes van arribar a la nostra escola i vam jugar una estona tots junts al pati per coneix-se’ns i tenir un primer contacte. Després ens varem reunir a la sala polivalent  i vam participar tots junts d’una de les activitats pròpies d’aquests grups: Un conte sensorial. Aquesta activitat ens permet treballar i estimular els sentits d’una forma lúdica i participativa. Tenim adaptat el conte “Tot jugant amb un bastó” de Gianni Rodari. Un  narrador explica el conte  en una classe tota fosca amb la llum d’un focus per captar l’atenció dels alumnes, els diferents professionals  van introduint estímuls sensorials al llarg de la narració, fent participar i fent gaudir els alumnes d’aquesta activitat: -    TÀCTILS: Els alumnes toquen sorra del desert, una pell de camell... VISUALS: Amb la llum negra fem voleiar una roba florescent, ensenyem cartolines blanques i negres, saludem amb un antifaç daurat, encenem bengales... -    AUDITIUS: Escoltem el so d’una llanxa, el so d’un motor de cotxe, el so del renillar d’un cavall, el so del bastó màgic, música d’arpa i d’altres músiques... -    SENSACIÓ CORPORAL: polvoritzem amb aigua, pressionem les nostres mans amb el cos de cada alumne... Finalment s’acaba l’activitat escoltant una música  festiva i, poc a poc, va entrant la claror natural a la sala. L’experiència va ser molt enriquidora per tots els alumnes i varem gaudir tots plegats d’aquest munt de sensacions, contents de fer nous amics, ja estem esperant el mes d’abril per tornar la visita als nostres companys de l’escola Gabriel Castellà, a tots moltes gràcies!!! POLIFONIES - La plagiocefàlia posicional en els lactants?http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-La-plagiocefalia-posicional-en-els-lactants En els darrers anys s´han vist incrementades el que anomenem plagiocefalies en els nens de pocs mesos de vida. Els equips pediàtrics en detecten en els seguiments del nen sà un nombre considerable. Es tracta d´una forma anormal del cap del nadó per causes externes, i que els mateixos pares observen sovint en el seu fill. Que li passa al meu fill que sempre gira el cap vers el mateix costat? Com és que li veig el capet aplanat del darrere? Fa vint anys tots els nadons eren posats bocaterrosa per dormir, semblava que era la posció més segura pels petitons. Aleshores els experts de l´Acadèmia  Americana de Pediatria, varen investigar el fet de les morts sobtades en nens de pocs mesos, i varen concloure que la posició més segura era la posició panxa enlaire, el supí. A partir de 1992 l´AAP va desenvolupar una campanya divulgativa coneguda com Back to sleep,  i posteriorment les Associacions de pediatres de tot el món han anat recomanant als pares de posar als seus fills en supí, per dormir. Així els nadons es passen moltes hores en aquesta posició estirats al seu llitet. D´altra banda han anat apareixent en el mercat tot tipus de tumbones i cadiretes, on els petits resten  de manera confortable també en una posició similar al supí.   El fet que en les  vivendes sovint costa trobar un espai adaptat, junt amb la sensació de seguretat que dona veure el lactant còmode en la seva Maxi-cosi, fa que finalment els nadons no estan gaire en altres posicions, o en el terra sobre una manta o catifa  provant de moure´s lliurement. Les deformitats craneals poden ser de diferents tipus i etiologies. El diagnòstic inicial el fa el pediatre, i orienta si cal fer proves, derivacions a especialistes, introducció d´ortesis (casc)... Situats en concret en la plagiocefàlia (del grec: plagio = oblicu, i kephale = cap ) posicional, podem dir que es tracta d´una deformitat de la part posterior del crani degut a l´aplicació de forces de pressió externes continues. El  cap del nadó, que és molt maleable els primers temps de vida, pren una forma posterior aplanada d´un costat, i observem que també de manera associada, pot presentar certa asimetria en la cara i en els moviments del coll.   Els factors etiològics són diversos, podent ser prenatals ( embaraços múltiples, posicions fetals perllongades...), parts amb fórceps o ventoses, prematuritat; o posteriors al neixament.  Una posició escollida pel nadó que sempre és la mateixa, la presència de torticuli (escurçament de la musculatura del coll), així com la predisposcició del nen a moure´s poc, entre d´altres causes, afavoreixen  l´aparició d´una plagiocefalia posicional.  El fet és que  en els darrers anys, instaurada la recomanació de posar els lactants en supí per dormir, s´han incrementat de forma molt important les plagiocefalies posicionals. Hi ha formes de prevenir-les i tractar-les. Deixar els nadons tumbats panxa enlaire, però amb el capet girat alternativament a un i altre costat en les hores de son, n´és una.  I l´altre gran recurs que podem utilitzar des de casa, és el pron, és a dir, quan el petit estigui despert posar-lo sovint bocaterrosa.  Hi ha molts  lactants que  rebutgen d´entrada aquesta posició. Molts d´ells ploren i semblen  incòmodes. Hem d´entendre que és un esforç pel nadó, que cal donar temps i no per això claudicar en el nostre intent. Fer-ho estones curtes a l´inici, sobre un coixí per que l´esforç sigui menor, i acompanyant-lo en una situació de joc, els ajuda  a anar-la acceptant.   Així doncs, modificar les postures del nadons és una bona manera de prevenir l´aplanament de la zona occipital del crani, i en concret la posició de bocaterrosa proporciona a més a més un excel.lent exercici per desenvolupar la musculatura del coll i del tronc, facilita el moviment i amplia al nen la visió i la percepció  del seu entorn proper. Miriam Sala Fisioterapeuta pediàtrica del CDIAP/SAP d’Igualada m.sala@apinas.org Retalls Escola Àuria - Visita al centre tecnològic comunitari a Masquefahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-Escola-Auria-Visita-al-centre-tecnologic-comunitari-a-Masquefa Els alumnes de TVA  (Transició a la Vida Adulta) varem fer una excursió a Masquefa per visitar el Centre Tecnològic. Aquest espai disposa, entre altres, d’una sala amb material informàtic adaptat per  a persones amb tot tipus de discapacitats. A l’arribar al Centre ens va rebre l’alcalde que, molt amablement, ens va donar la benvinguda i ens va explicar la remodelació de l’espai físic, que era una antiga fàbrica.  Tot seguit les professores del Centre, ens  acompanyaren a la sala que teníem reservada per començar l’activitat. Els nois i noies varem poder gaudir  de les pissarres tàctils, digitals, pantalles augmentatives.... fent activitats de pintura, música, jocs educatius entre altres. Reconeixem que les dues hores que varem estar treballant a dins l’aula se’ns van fer curtes ja que volíem provar-ho tot, així com, poder aprofundir en els programes per ampliar coneixements i tècniques. Al sortir, ens va sorprendre la zona enjardinada i tot l’entorn, varem passejar pel poble tot descobrint els seus carrers i places. Contents d’aquesta sortida tecnològica i cultural, ens han quedat ganes de poder repetir l’experiència. Polifonies - Mirar-se al mirallhttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Polifonies-Mirar-se-al-mirall Què veiem quan ens mirem al mirall? Qui podria certificar del cert que la imatge que allí trobem és el mateix que el que creiem ser. Entre el que veiem i el que som hi ha un abisme que el mirall evidencia. És aquest abisme que fa impossible mirar-se mirar, per exemple, i és justament per això que la relació de cadascun de nosaltres amb el mirall mai ha estat fàcil. La literatura i el cinema estan farcits d’exemples: la bruixa de la Blancaneus es desmunta quan al mirall apareix la bellesa de Blancaneus, que desmenteix la seva, de bellesa, i la confronta amb el que el sentir sobre ella mateixa no està al mateix nivell del que la imatge li presenta; o el protagonista de 8 millas, el cantant de rap conegut com a Eminem, quan es mira al mirall per assegurar-se de nou la seva identitat a partir de la imatge reflectida en una tensió agressiva que l’impulsarà a sortir a escena per a la competició de raperos, tots ells, per cert, negres, amb qui li serà difícil identificar-se; o al Drácula, de Bram Stocker, on el personatge de Keanu Reeves veu al seu darrera la figura del vampir, que no es reflecteix, però, al mirall que té al davant. L’espill inaugura la identitat de l’ésser humà des de ben aviat. La identitat d’un individu no és més que la certesa de que hi ha una forta correspondència, de que coincideix d’alguna manera el que un és amb el que creu ser. Es produeix, ho sabem, en els primers mesos de vida quan el nen travessa l’experiència de mirar-se al mirall i de ser reconegut per algú altre, adult, que identifica que allò que ell veu és aquell que diuen d’ell ser, és a dir ell mateix. Diem mirar-se, però això és ja molt dir! Per a mirar es requereix un esforç que s’impulsa sempre en una intenció, la d’anar més enllà del veure. Per a mirar cal un veure certament més actiu. Quan el nen es troba davant del mirall i pot aturar-se per a veure el que allí es reflecteix entenem que el que està succeint és que el seu desenvolupament ha arribat a la maduresa suficient com per a ordenar el seu entorn a partir d’un ordre que el permetrà moure’s i dominar-lo autònomament. L’operació que es produirà entre el veure i el mirar-se comportarà que totes aquelles percepcions del seu cos, difícilment comprensibles si no es té la idea de tenir un cos unificat, quedaran centrades i identificades en una imatge que, per una banda és la seva, perquè hi ha algú altre que la reconeix com a tal, però que, per l’altra, no li pertany del tot perquè aquesta imatge no la pot rebre si no és des de l’exterior. El que guanyarà per un costat ho perdrà per l’altre, obtenint com a resultat la constitució de la seva subjectivitat, diguem de la seva identitat, dividida entre el que és i el que la imatge li retorna. En efecte, un període crucial i, per tant, complex de la subjectivitat humana. No és perquè sí que no trobem records en la nostra memòria d’aquest moment inaugural! El mirall ocupa també el protagonisme de l’escena a El imaginario del Doctor Parnassus, la darrera pel.lícula de Terry Gilliam que encara es pot veure a les sales de cinema del nostre país. Parnassus, el mag ambulant que recorre amb el seu show itinerant els carrers foscos d’una gran ciutat, ofereix, per un mòdic preu, entrar a l’interior del mirall que transporta on s’hi troba tot el seu imaginari. Dones riques, nens desorientats, mafiosos venjatius i tot aquell que ho vulgui, tenen la possibilitat d’entrar en el món de fantasia de Parnassus que es troba darrera el mirall i on es troben des dels seus desigs fins als fantasmes d’una vida ja passada però que insisteixen en els seus somnis i les seves preocupacions. L’imaginari de Parnassus podria ser una versió cinematogràfica de l’inconscient descobert per Sigmund Freud. De fet, va ser ell, el primer psicoanalista de la història, qui va considerar vital la capacitat humana d’imaginar – no només la del poeta sinó també la de qualsevol nen des del moment en que comença a parlar. Imaginar implica trobar les imatges que arrosseguen les paraules i situar-les en un espai que no és el real. A la vegada que l’imaginari dibuixa una frontera amb el que és real – la imaginació serveix des de nens per a evadir-se del pes de la realitat, es pretén com un espai de satisfacció i guarida -, el món imaginari de cadascú es configura, també, com una reserva de la seva particularitat, en cap cas idèntica a una altra. El mirall és el primer marc d’una realitat que esdevé tot d’una virtual i que conté la primera mirada d’un mateix, la primera imatge en què algú imagina i desitja ser. Al darrera vindran altres imatges, objectes, altres desigs, fantasmes, ... Iván Ruiz Psicòleg i psicoanalista al Servei d’atenció i consulta d’APINAS <a href="mailto:i.ruiz@apinas.org" target="_self">i.ruiz@apinas.org</a> Retalls de l'Escola Àuria - LA LLENGUA DE SIGNEShttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-de-l-Escola-Auria-LA-LLENGUA-DE-SIGNES Tal com us vam explicar en l’últim “retall” de l’escola, nosaltres sempre busquem la manera més adequada perquè els nostres  alumnes es puguin comunicar. Avui parlem de la Llengua de Signes. La Llengua de Signes és, amb totes les de la llei, una llengua. Amb el seu lèxic, morfologia i sintaxi. A la nostra escola utilitzem la LSC (llengua de signes catalana) d’una manera molt bàsica i, sobretot, per recolzar la llengua oral o altres sistemes alternatius de comunicació com pot ser la SPC (Sistema Pictogràfic de Comunicació ). La llengua de signes es treballa amb els alumnes que ho requereixen (sordesa, ajuda i reforç a la comprensió del llenguatge oral...) i és molt positiva a l’hora de tenir una millor interacció entre professional i alumne. També és molt ben rebuda per tots aquells que no la utilitzen, sovint desperta molta curiositat per aprendre-la i poder-se comunicar d’una manera més entenedora amb els seus companys. Si us interessa aquest tema o, simplement voleu conèixer els signes, podeu consultar les següents pàgines web: <a href="http://www.webvisual.tv/" target="_self">http://www.webvisual.tv/</a> Conté varis apartats relacionats amb la comunitat sorda i la societat en general, amb notícies en llengua de signes catalana amb la seva versió en català o castellà. Es poden descarregar els fitxers en llengua de signes per la seva pràctica i difusió. <a href="http://www.difusord.org/" target="_self">http://www.difusord.org/</a>  És un web informatiu que conté alguns vídeos en llengua de signes catalana. El format és més de text que signat, però puntualment hi incorporen vídeos explicatius de persones sordes. Handbolhttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Handbol  Avui us volem explicar una de les activitats que portem a terme gràcies al Club Handbol Igualada. Des del març del 2007 El Club planteja incorporar a alumnes de l’escola Àuria a aquesta activitat esportiva. Aquest curs hi participen dos grups, dos dies a la setmana anem al pavelló esportiu de l’Escola Pia. Els grups son prou nombrosos per poder fer jocs i passar-s’ho bé, tot adquirint les normes de joc i convivència. Els alumnes participen en les diferents trobades de l’handbol base que organitza el Club Handbol i també varen participar a l’acte de presentació que es va fer a primers d’octubre. Els professionals de l’escola, valorem el tracte dels monitors (Eva, Àlex, Roger i Maure), per motivar als alumnes i dedicar una part del seu temps a inculcar l’hàbit de fer esport. Maure Vidal, com a fundador del projecte i entrenador, ens explica: -  Des del primer moment, hem vist que treballar amb aquest col•lectiu de persones és molt positiu i engrescador. En aquests dos anys quasi de projecte, hem volgut que tots els integrants del grup es sentissin importants, que ells puguin ser els que tinguin l’oportunitat de marcar un gol, la possibilitat de ser protagonistes, de jugar amb molta il•lusió, de que l’entrenament setmanal que realitzem sigui, simplement, una dinàmica molt diferent a la que estan acostumats. Els que coordinem el programa, per mitjà del Club Handbol Igualada, ens sentim orgullosos i feliços de participar en aquesta formació esportiva. A més, destaquem, que els participants agraeixen fermament allò que ells senten i això ens esperona a retornar la seva confiança amb més treball i més motivació. Sense cap mena de dubte, Special Handbol és quelcom de positiu, que aporta a tot l’equip humà gran dosi d’aquell treball i experiència que els llibres, un curs, un monogràfic.... mai et podrien ensenyar. Des de l’escola, agraïm profundament les paraules del Maure. POLIFONIES - El trastorn de conducta en la societat post-modernahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-El-trastorn-de-conducta-en-la-societat-post-moderna Si fem una mirada retrospectiva de la història podríem dir que cada època produeix les seves patologies. Així doncs van existir la Pesta, el Còlera, la Tuberculosi i actualment la SIDA. S`ha de tenir en compte que a l’evolució de la història li correspon una evolució social. Per exemple, la societat agrària tenia una organització política, econòmica i social molt diferent de la societat industrial. En la societat del segle XXI, anomenada del post-modernisme, es produeix una transformació dels ideals. Un temps que empeny contínuament a l’excés, a no parar: de moure’s, de consumir, d’actuar. Tot es pot aconseguir, així doncs: Impossible is nothing. Un exemple, en els anuncis publicitaris -sempre un bon reflex de la societat-, una marca de vehicles de motor mostrava ja fa un temps l’atractiu de conduir sense límit. Últimament, s’aprecia un cert canvi, s’invita al conductor a retrobar el plaer de conduir, però ja no en l’excés de velocitat. Seria interessant preguntar-se si, a més de les regulacions de la velocitat que posa l’administració de tràfic, hi podríem trobar aspectes estructurals. Convé destacar que cada període històric organitza la conducta de les persones -entenent conducta com la relació de la persona amb el seu cos, les seves emocions, pensaments, i el conjunt de comportaments que configuren la personalitat. Observem com en la clínica de la infància i l’adolescència augmenten considerablement les consultes per problemes de conducta que s’expressen principalment en l’àmbit escolar i familiar. Alumnes que provoquen als professors, que passen de les normes escolars, que amenacen als companys i als mestres, que presenten impulsivitat i crisi d’agitació; fills que qüestionen contínuament l’autoritat dels pares; pares que es plantegen com posicionar-se davant la conducta desafiant dels fills. Els trastorns de conducta impliquen la transgressió de manera reiterada d’unes normes familiars, escolars o socialment establertes, de manera tal que pertorben el llaç social. Comprendre la lògica de la conducta ens orientarà en dues direccions: en primer lloc, que el noi/a pugui fer possible una rectificació de la conducta gràcies a un canvi subjectiu, i, en segon lloc, que els agents familiars, escolars i socials puguin donar una resposta més adequada a la lògica de la problemàtica. Per tant, es desprèn que el trastorn de conducta no és una entitat clínica definida i sí un quadre complex en què es manifesta la dificultat emocional i relacional per tal d’ajustar la conducta a les convencions escolars i socials.   En conclusió, no són solament les exigències de la societat post-moderna les que generen els trastorn de conducta, sinó també un subjecte que expressa el seu mal-estar en el llenguatge d’una època on la incertesa, la individualitat i la soledat són valors predominants. Ens aventurem a acompanyar-lo en aquest trajecte? Joan Beumala Solé Psicòleg clínic del SAIC (Servei d’atenció i consulta) d’APINAS j.beumala@apinas.org Retalls d'Escola - ESCOLA ÀURIA: ESCOLA CREATIVA!!!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-d-Escola-ESCOLA-AURIA-ESCOLA-CREATIVA El projecte “Taller de creación para desarrollar la composición musical y la creatividad plástica: una práctica inclusiva” presentat a concurs a la Dirección General de política e industrias culturales del Ministerio de Cultura, ha guanyat un dels premis “CREARTE”, pel foment de la creativitat a l’ensenyament d’infantil, primària, especial i secundària. Aquest premi atorgat a l’Escola Àuria d’Educació Especial és el reconeixement a la bona feina  dels professionals de l’Escola i  el treball en xarxa. Els escolars de l’aula dels Verds de l’Escola van participar a la Cantata Infantil: “El viatge de Xado Rescor” de la UDI de segon de primària amb diferents escoles d’Igualada i Vilanova del Cami. Ha estat el procés creatiu d’aquest treball musical i plàstic el que ha estat premiat: pensar una cançó, harmonitzar-la, adaptar-la a un sistema de comunicació alternatiu, coordinar-se amb l’Escola de Música ..... per arribar a cantar-la juntament amb la resta d’escoles. Aquesta Cantata va ser estrenada el 26 de febrer del 2009 a Can Papasseit(Vilanova del Camí). “Centro educativo Creativo”, aquest és el títol que rebrà l’Escola Àuria juntament amb els 10.000 euros del premi, dues bones motivacions per continuar endavant la tasca pedagògica i les línies de treball que es porten a terme des de fa molts anys i que consoliden la feina feta de l’Escola d’Educació Especial d’Igualada. Volem agrair especialment la tasca realitzada per l’Escola Municipal de Música d’Igualada  com a centre promotor i organitzador de la cantata i a l’Escola d’Arts i Oficis “Gaspar Camps” per tot  l’assessorament  plàstic. Moltes felicitats a mestres, educadors,logopeda i tots els  professionals implicats per la feina feta!!!!!! Retalls de l'Escola Àuria - ENS AGRADA COMUNICAR-NOS!!!!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-de-l-Escola-Auria-ENS-AGRADA-COMUNICAR-NOS T’has preguntat mai com et sentiries al voler quelcom i no saber com dir-ho? És imprescindible poder comunicar-nos amb els altres per relacionar-nos, manifestar els sentiments, regular la conducta dels altres, satisfer necessitats bàsiques i moltes altres funcions que realitzem gràcies al llenguatge. A l’escola utilitzem diferents sistemes de comunicació augmentatius o alternatius (S.A.A.C.) i alguns dels nostres alumnes es comuniquen mitjançant l’expressió natural, vocalitzacions, objectes tangibles (representació en miniatura dels objectes reals), pictogrames  (dibuixos esquemàtics), fotografies,  signes manuals de la Llengua de Signes Catalana. Nosaltres ens dirigim a ells utilitzant, també, moltes ajudes visuals (signes, gestos, objectes, etc.), sense oblidar-nos mai de parlar, doncs pot haver-hi alumnes que, de mica en mica, vagin incorporant la parla. D’altres, poc a poc, van augmentant les senyals comunicatives, ja sigui vocalitzant o utilitzant  gestos idiosincràtics que aprofitem per donar un significat. Per portar a terme tot aquest treball de comunicació utilitzem ajudes tècniques (plafons, commutadors, comunicadors, joguines adaptades, etc.) i estratègies (pautes d’intervenció estructurades). Aquests sistemes s’usen de manera transitòria (augmentatius) o permanent (alternatius). Són sistemes de comprensió i expressió que ajuden a entendre el llenguatge verbal i a produir-lo, o, en el seu defecte, a comunicar-se d’una altra manera. POLIFONIES - Agraïmentshttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-Agraiments Vull parlar amb agraïment de l´arribada del llibre Quiet, de Màrius Serra. En ell, l’autor parla de la seva veritat entorn la paternitat amb el seu fill Lluís. És una fèrtil aportació perquè és singular i queda lluny del llenguatge políticament correcte que envolta els nostres temps. No pretén donar lliçons des de ideals que esborren la subjectivitat; subjectivitat entesa com la particular manera que té cadascú de construir-se a partir de camins vitals –triats i no triats. Actualment imperen molts discursos des de diverses disciplines i molts receptaris entorn al que és millor per als nens. Estan basats en sabers que pretenen fer un perfil únic de com desenvolupar les funcions educatives maternes i paternes. Potser la dita “el millor és enemic d’allò bo” ens dóna una mida real més respectuosa, sense certeses, que ens orienta amb la humilitat suficient per a comprendre el relat que cada subjecte fa de la seva pròpia història per saber-se subjectat a altres relats. La tendresa reina en cada paisatge emocional que es relata. El drama de la vida a través de la por, la ràbia, el dolor, l´alegria, la companyia,... protagonitza la història de Quiet. L´autor ens acosta al nen que resta sota la greu afectació que pateix; pot rescatar-lo i descubrir-lo inventant un univers afectiu que el sostingui. De fet, aquest és el material indispensable per a que un nen esdevingui un fill. Des d´aquesta matèria, l´autor dibuixa la seva història, amb els ingredients necessaris per a conectar-se amb el seu fill i amb el lloc de fill en que es troba cada nen. Gràcies pel teu generós llibre. Ens permet respirar, esquerdant motlles teixits de ideals estrets que no ens coneixen i reconeixen com a subjectes. Sovint, les criatures amb afectacions greus resten tapades per síndromes, queden esborrades per pronòstics, judicis i prejudicis. Queden a l´espera de ser rescatades per algú que es faci càrrec de nodrir-les de paraules que somiïn veure-les córrer pels itineraris enigmàtics del desig. Marga Gibert marga.g@apinas.org Psicòloga i Coordinadora del CDIAP-SAP d’Igualada POLIFONIES - Infans i adolescents, hiperactius?http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-Infans-i-adolescents-hiperactius Quan un nen o un adolescent diu que té hiperactivitat sempre té raó. Cal inclús prendre’l seriosament quan es presenta senzillament com a hiperactiu, doncs l’ús que un infant pot fer de les paraules se’ns imposa una i altra vegada desproveït de tota innocència -no podríem dir, en tot cas, que passi per aquí la coneguda ingenuïtat infantil. Però, per què descriure’s com a nerviós si es pot ser hiperactiu? En efecte, d’una paraula a l’altra, en aquest desplaçament subtil de termes, trobem la complexitat necessària per a pensar un tros de la nostra modernitat. Tenir-la o ser-ho, la hiperactivitat ha esdevingut una temptativa de nomenar l’ésser, sempre incert, d’un nen; un diagnòstic prêt-à-porter al servei del sentit comú -el sisè sentit que serveix, per cert, per a comprendre-ho tot sense entendre res. Qui pot ignorar encara què és la hiperactivitat? Tothom ho sap, i si no, només cal demanar-li-ho a Google. Allí disposem, per exemple, dels darrers informes elaborats per les principals associacions i fundacions pel tractament i la difusió del TDHA a Espanya. Després d’uns anys on la incorporació del diagnòstic als manuals psiquiàtrics ha desbordat les expectatives inicials de classificació dels trastorns de conducta dels nens i adolescents actuals; on la indústria farmacèutica ha pretès medicar l’heterogeneïtat de la infantesa en nom del trastorn; la hiperactivitat, juntament amb el seu contrari, el dèficit d’atenció,  ha esdevingut el model explicatiu imperant de la varietat en el mostrari de les infanteses i adolescències, en plural. Els diagnòstics a l’ús van dels casos de hiperactivitat amb punts de dèficit d’atenció fins a dèficit d’atenció amb punts d’hiperactivitat. Les combinatòries són totes possibles, benvinguts a la confusió generalitzada. D’entrada, prenguem la definició de TDAH (Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat) a l’ús: El trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat és un trastorn de la infantesa i es caracteritza per dificultats per a mantenir l’atenció, hiperactivitat o moviment i impulsivitat o dificultats en el control dels impulsos. Bé, és clar que la imprecisió en la seva descripció ens permet qüestionar-la, doncs podem plantejar-nos si estem descrivint un trastorn o pot ser assajant una nova manera de parlar de la infantesa i de les seves dificultats per a socialitzar-se. Des de l’aposta de Freud per la subjectivitat del infant, no ha tingut més cabuda continuar defensant la infantesa com un període vital exempt de tota màcula, ans al contrari, la incidència de la pregunta per la sexualitat en el nen i la nena, i la resposta que se sintomatitza en el seu propi cos, ha permès pensar els desordres que caracteritzen aquest procés. A partir d’aquí, caracteritzar-la pel nerviosisme, la impulsivitat, la disbauxa, suposa assenyalar el punt de fuga, cap al més de l’excés; la fluctuació de l’atenció i el replegament, el punt de fuga cap al menys de la falta. Enquadrat així, entre un punt i l’altre, entre el massa i el massa poc, trobarem, en el interval que així s’obre, els interrogants sobre allò que és un infant, l’enigma que, per a uns pares, posem per cas, en pot resultar de la pregunta: com és el meu fill, què és ell per a mi? En efecte, els pares es pregunten, en el millor dels casos, com són els seus fills, què representen per a ells, quines possibilitats queden, per exemple, de que puguin satisfer encara els ideals i les expectatives dipositades sobre ells. Però, atenent a allò que el nen ens explica, cal considerar que aquesta pregunta, ell se l’ha feta ja del cantó: “Què sóc jo per als meus pares?”. I, a més, ha assajat una resposta que, pel fet de ser inconscient, pot esdevenir sovint simptomàtica. Doncs, moure’s massa o massa poc implica, en qualsevol cas, una posició activista del nen per a respondre a les exigències ideals dels pares, per exemple; per a suportar l’angoixa vital materna que cerca un objecte que la calmi en el vincle amb el seu fill; per a fer front a allò que no ha pogut passar per la paraula en les generacions d’una família; o, pot ser, per a fer-se un lloc entre els germans, quan tots ja n’han ocupat un en l’univers familiar. És per tot això que el terme hiperactivitat toca un punt de veritat revelant el secret d’un funcionament que es tendeix de natural a menystenir. Ens estem referint a l’experiència del nen i l’adolescent de  la seva activitat subjectiva en excés –pel massa o pel massa poc- alhora de constituir-se com a subjecte de ple dret, assajant d’establir la distància suficient respecte del desig de l’altre en què ha confiat sostenir-se. Això permet entendre, d’entrada, que si la hiperactivitat i la falta d’atenció són usades pels nens i els adolescents d’avui és perquè es tracta de dos termes que, provenint del món dels adults i de la promesa científica d’una explicació neurobiològica del comportament humà, apunten de resquitllada a les formes de satisfacció en excés, que poden ser reconegudes com a pròpies a la vegada que esdevenir difícilment identificables i dominables. És aquesta la doble cara del símptoma a tractar, d’allò que no funciona del tot en el infant, que no camina com s’esperava i que pren sovint la forma d’una activitat “hiper”. Ho és, per exemple, per a la Sandra que es diferencia dels seus tres germans -“hiperactius, que es mediquen”, diu-, considerant-se únicament “nerviosa, molt nerviosa”. La hiperactivitat no és per a ella un diagnòstic, és un adjectiu superlatiu que cau només del cantó dels nois; ella, se sent l’excepció i pot dedicar-se a vetllar per ells. Ho és, també, per a en Jaume, que es presenta davant dels professors amb l’elecció d’un nom pel seu ésser -“sóc bàsicament hiperactiu”, conclou-, pretenent d’aquesta manera justificar les seves actuacions disruptives a classe, i quedant ell exempt de tota responsabilitat. Un altra forma, la que apareix com agressiva quan l’Elena ha d’obeir la veu interna que només escolta ella i que irromp en els seus pensaments dient-li: “pica al nen!”. Per què no creure, com ella, que la seva activitat constant de passejos a dins i fora de l’aula aconseguirà posar un fre al mandat que la invaeix. O, encara, l’explicació causal que pot donar en Pau quan se li pregunta pel seu diagnòstic de TDAH: “Vaig néixer sense poder respirar, m’ofegava, vaig estar a punt de morir... tinc el cap buit, dur”. En tot ells, el diagnòstic que suporten els exclou del que els passa si no hi ha algú que, desconfiant del sentit comú, els convidi a parlar del sentit propi que s’amaga en l’ús de la hiperactivitat per a cadascun d’ells. Només un lloc per a la paraula podrà posar en moviment aquesta activitat “hiper”, detinguda i fixada al diagnòstic que li ha vingut assignat per algú altre, ignorant el tractament, per precari que sigui, del malestar que el propi infant ha trobat. Si l’espai que aculli el seu patiment es fa possible, una altra manera d’entendre el que passa podrà esdevenir-se quan s’aconsegueixi discriminar el que corre a càrrec del nen o adolescent i el que cau del cantó de l’adult. Iván Ruiz i.ruiz@apinas.org Psicòleg – Psicoanalista Servei d’Atenció i Consulta d’APINAS       POLIFONIES - Un viatge a l’estranger de mihttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-Un-viatge-a-l-estranger-de-mi Aquest plat està reservat per a tu, li diu Jeremy a Elizabeth quan la torna a veure després d’un any. La primera vegada que es van conèixer, ella havia entrat al bar on ell treballa per a deixar un joc de claus. Era el joc de claus que volia retornar a l’home que havia estat la seva parella fins al moment, i que havia sopat en aquell bar, unes hores abans, amb una altra dona. Jeremy havia acceptat guardar aquelles claus per si venia algú a recollir-les i li havia ofert per a consolar-la el seu pastís de navius: No el vol ningú, li va dir ell. D’acord, en menjaré un tros, li va contestar ella. El bar que Jeremy regenta a Nova York és un local de trencaments, de desencontres, d’històries que perden un tren per agafar-ne un altre. I allí, darrera la barra, s’acumulen un munt de jocs de claus, les que uns van retornar als altres com a signe inequívoc de desamor. Jeremy esperava que tornés la dona que havia estimat i que va preferir finalment les postes de sol d’altres racons del món –per a ell, continuava encara vigent el consell de la seva mare: Quan et perdis has de quedar-te quiet allí on estiguis. Elizabeth, per contra, va decidir iniciar un viatge per Amèrica a la recerca novament de la confiança en els altres. Així, aquell primer encontre se segellarà amb la dolcesa d’un pastís de navius i d’un bes, i s’iniciarà un intercanvi epistolar. Es tornen a veure després d’un llarg viatge. Però, per què? La polifonia de My blueberry nights, la darrera pel.lícula de Wong Kar Wai, estrenada abans de les passades festes nadalenques, es teixeix dels sons dels trens, els tramvies, els avions, els cotxes. Els viatges que els personatges femenins del film inicien suporten la idea de que l’enigma de Qui sóc? és correlatiu a la pregunta Què desitjo?, i que la resposta es troba lluny d’un mateix. El viatge, llavors, pren forma de fugida. Però és el desig és el que em fa anar a l’estranger de mi, com diu el poeta Manuel Forcano, i és també la psicoanàlisi la que descobreix amb Freud que el vertader desig, sempre inconscient, localitza fora allò que pertany a l’esfera més íntima d’un mateix, lluny, sí, d’un accés amable. Si My blueberry Nights conté una exquisitat comparable al pastís de navius (blueberry) que es mostra, aquesta és la lectura que ofereix sobre l’amor entre un home i una dona que imaginen que l’altre podrà completar la seva falta. En efecte, aquesta és la definició que la psicoanàlisi fa avui de l’amor entre els homes i les dones. Quan estimar és creure que en l’altre un trobarà el que conté una resposta a la pròpies preguntes Qui sóc? Què desitjo?, el laberint de malentesos entre els sexes està assegurat i les patologies dels desigs masculins i femenins, homosexuals i heterosexuals, alimentades. Perquè, en realitat, l’amor permetria imaginar que podem accedir a aquesta veritat i reconèixer-la com a amable –la lectura d’aquesta pel.lícula sobre l’amor es deté justament en aquest punt- encara que, cal dir, la psicoanàlisi no la preveu de fet tan fàcil. Per què, doncs, Freud es va interessar tant en l’amor? Què explica el fet que en reconegués en un tractament psicoanalític un funcionament semblant? Perquè més enllà de les connotacions romàntiques del terme, el que es produeix entre el pacient i el psicoanalista està impregnat necessàriament de la creença que aquest últim pot ser coneixedor de la veritat sobre la angoixa de viure de què pateix. És per això que no va trobar una altra manera millor, que el concepte d’amor de transferència, per a anomenar allò que serveix de ressort en una psicoanàlisi i que és present des del moment que algú, empès pel seu patiment, decideix dirigir la seva paraula a un psicoanalista. Només així es podrà iniciar un vertader viatge pel terreny del Qui sóc?, Què desitjo?, per les condicions d’amor, de desig i de gaudi que permetran arribar al capdavall del trajecte amb una idea més clara d’allò del que un mateix fugia escapat, fent-lo retornar una i altra vegada al mateix punt d’inici. Doncs, sovint, cal creuar el carrer pel lloc més llarg. Així descriu Elizabeth el seu viatge. Un any després, ella trobarà que al final hi havia el que havia deixar a l’inici sense poder-ho acceptar: un lloc reservat per a ella en la falta que era condició d’amor per a ell. Iván Ruiz i.ruiz@apinas.org Psicòleg – Psicoanalista Servei d’Atenció i Consulta d’APINAS POLIFONIES - AVALUAR / DIAGNOSTICAR o una orella verdahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-AVALUAR-DIAGNOSTICAR-o-una-orella-verda Frato (Francesco Tonucci) va dibuixar l’any 1974 una vinyeta que va titular: L’avaluació. El dibuix mostra, en una quadrícula de 3x3, vuit nens i un adult. A sota de cada imatge hi ha escrita una frase, una valoració: En Lluís és massa mogut; l’Anna és desordenada; en Pere és abúlic, mandrós; en Josep és un hipodotat; en Carles és caracterial; la Llussa, massa tímida; la Mercè una mal educada,... L'últim és en Joan. En Joan té un rostre quasi bé idèntic al de la seva mestra i ella escriu: Només en Joan és normal. Fins aquí la vinyeta. Una mestra, un psicòleg, el pedagog o el metge... tan se val! L’univers de la infància fa temps que ha esdevingut una terra llaminera on tothom hi té coses a fer: Programes, protocols, programacions, plans de treball,... Mentre tant, l’infant, objecte de tanta activitat desenfrenada, suporta com pot el pes acaparador d’un Altre que esdevé massa sovint omnipresent, compacte com el granit. Es mou massa!, No es comunica!, No calla!, No aprèn!, No, no, no,... L’angoixa i la impotència amenacen per clavar-se a la nostra gola, a l’estómac; i urgeix aturar-les. Què cal fer? Una veu imperiosa respon i mana a la vegada: Cal fer! Dòcilment, com tan bé ens han ensenyat, ens posem a ordenar, classificar, encaixar, etiquetar, localitzar, aïllar i anular tot allò que ens fa obstacle; seguint la melodia compassada de les modes i els ideals que cada  època estableix per a cada pràctica. I els infants... alguns amb una rapidesa sorprenent, d’altres posant extrema resistència, van encaixant en les quadrícules que, amb mà destre, han configurat les nostres creences ideològiques, científiques, subjectives, fins a desaparèixer als nostres ulls. Frato té una imatge impactant per mostrar com d’invisible esdevé, massa sovint, un infant als ulls dels grans. Va dibuixar una gran sabata que aixafa, com si d’un cuc es tractés, un infant: “L’infant invisible (1989)”. La crítica implacable dels dibuixos de Frato no ve però sense propostes. Una d’elles la pren del seu amic Gianni Rodari, i ens l’ofereix a través d’un poema seu: “Un senyor ja madur amb una orella verda”. Comença així: Un dia dalt del tren que puja a Vall d’Userda/vaig veure pujar un home amb una orella verda. Quan l’home és preguntat per aquest fet, respon: Es una orella nena, la tinc per´xi gaudir/de veus que la gent gran no es vol parar a sentir./ Escolto bé el que diuen ocells, arbres i vents,/els núvols que es desplacen, les pedres i els torrents./ Els nens també els entenc, quan diuen certes coses que per a la gent madura no són altre que noses./... Què ens diuen Frato i Rodari? Ens parlen d’una orella que escolta, verda d’esperança, capaç de donar lloc a tot el que fa nosa, que fa obrir els ulls a les coses que els passen als infants i també a les que ens passen a nosaltres quan estem amb ells, una orella que reconeix allò que es seu, particular i únic, i ens convida a obrir una nova via per acompanyar els infants durant un tram de la seva vida. Referència citada: Amb ulls de nen, Francesco Tonucci. Ed. Barcanova   Anna Tarrida a.tarrida@apinas.org Psicologa Servei d’Atenció i Consulta d’APINAS MIC - MIC. Núm.54http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/MIC-MIC.-Num.54 <div class=""> <div class="content-view-embed"> <div class="class-folder"> <h2>NÚMERO 54 mic-mic</h2> <div class="content-body"><a href="/cat/content/download/110/371/file/Mic-Mic 54 (setembre08-gener09)reduida.pdf">Mic-Mic 54 (setembre08-gener09)reduida.pdf</a> 923,97 kB </div> </div> </div></div> En aquest número parlem de: Retalls de l'escola Àuria - ara be Nadal!!!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-de-l-escola-Auria-ara-be-Nadal En motiu de la celebració de l’any internacional de les llengües, l’escola  ha escollit aquest tema com a fil argumental de diferents festes: <ul> <li>Santa Cecília:  Cada aula va fer un treball d’un país i la seva llengua i va buscar una cançó d’aquell país. Tots junts vam fer una audició de les cançons, tot endevinant a on pertanyia aquella cançó.</li> <li>Sant Nicolau: Aquest any Sant Nicolau ens ha sorprès arribant amb una carrossa nova, tots els alumnes li hem donat la benvinguda en les diferents llengües.</li> <li>Nadal: Ens assenyala d’una manera molt clara l’entrada a l’hivern... No és una festa només familiar...A l’escola també ens agrada seguir les tradicions d’aquets dies.</li> </ul>    Tal com diu el poema de Josep Mª de Segarra: <ul> <li> “Quan ve Nadal, la cançó del miracle amb el pessebre de molsa i arboç...”</li> </ul> Nosaltres també hem fet el pessebre a l’escola seguint aquesta tradició. <ul> <li> “Caga tió... sinó et dono un cop de bastó!”</li> </ul> Quan arriba el tió, els més petits de l’escola en tenen cura, l’emboliquen amb una flassada, li posen menjar i beure perquè després pugui cagar amb abundància. <ul> <li> “ El 25 de desembre, fum, fum ,fum...”</li> </ul> Tots ens ho passem molt bé cantant nadales tradicionals i també ens agrada aprendre’n alguna de nova. <ul> <li> “És Nadal, és Nadal, festes d’alegria...”</li> </ul> Com és tradició a l’escola, els alumnes preparen la festa pels pares i familiars. Com a cloenda de l’any internacional de les llengües, la nostra festa està relacionada amb els diferents països que hem treballat. Hi hauran tallers, begudes... i, després, tots junts ens desitjarem les bones festes. <ul> <li> “És Nadal al teu cor, quan somric content de veure’t...”</li> </ul> BONES FESTES A TOTHOM!!! Retalls de l'Escola Àuria: Benvinguts a l'Escolahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-de-l-Escola-Auria-Benvinguts-a-l-Escola Encetem un nou curs i amb ell, comencen nous alumnes i, per tant, noves famílies. - Què vol dir un nou curs? Doncs representa bons propòsits, nous reptes, algunes incerteses, algunes novetats, nous companys, nous mestres... Un bon grup de famílies han començat a l’escola, l’entrada en una escola com la nostra no és una elecció fàcil, representa dubtes, neguits, emocions... no estan sols, un grup de professionals els acull i fa un acompanyament en aquest moment tan important  pel futur del seu fill. Aquests nous alumnes troben en la nostra escola, acolliment, experimenten el sentiment d’igualtat amb els seus companys d’aula, de pati, d’activitats... A l’hora del treball a l’aula, els alumnes estan integrats en el grup i tots junts avancen escolarment  en les diferents activitats, això  millora la seva autoestima i com a conseqüència augmenta la seva seguretat. A l’escola estem molt il•lusionants per tirar endavant el nou curs amb l’empenta suficient per portar a terme totes les activitats programades i fer que tots els que formem l’escola ens sentim importants i a gust. Benvinguts! I tu, somnies?http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/I-tu-somnies I tu, somnies? La mort del meu avi Ramon va congelar els meus records en una imatge sospitosament diàfana: els seus llibres, ordenats segons el caprici de la seves inquietuds, s’arraconen a les prestatgeries o reclamen el primer lloc a l’escriptori. Fora hi ha la sala de vetlles. Quan hi entro, veig el taüt buit. Només si troben alguns full plens de lletres que no sé llegir. En aquest moment penso que alguna cosa he d’escriure. Res no feia pensar que podia tractar-se d’un somni si no fos perquè mai se’m va permetre entrar al seu despatx ni veure la seva extensa llibreria. Tampoc vaig poder ser al seu funeral, doncs em trobava lluny de la seva França natal. Ho havia somniat, doncs. Sí recordava, però, el seu to cerimoniós quan se m’apropava durant el dinar de diumenge i em deia: Què, noi, has somniat aquesta nit? No recordo d’on sorgien tants de somnis ni com feia per a recordar-los; però sé del cert que molts dels que somniava anaven dirigits a ell. Em plaïa explicar-los-li. Hi havia de senzills, dels que expressen amb claredat un desig ple de consciència; també de complexos, on el desig s’hi trobava però no era prou noble com per a reconèixer-lo d’entrada; i d’altres, més inquietants, que permetien identificar restes de vida del dia anterior però que es perdien en una desfiguració enigmàtica dels meus referents més habituals, cada vegada més elaborada. Un cop el relat del somni arribava al seu final, qualsevol desconcert pel seu sentit el resolia el meu avi: cada element tenia un significat, m’insistia, i el somni, dins la seva totalitat, amagava un desig inconscient. No hi havia res més a dir. Anys més tard, el més a dir va convertir-se en l’impuls de les converses amb ell. Seriós però afable, d’una edat força treballada ja, l’home que m’escoltava mentre explicava els meus somnis estirat al divan em demanava que li digués més del que havia somniat: I vostè, aquest somni, amb què el relaciona?, em preguntava. No podria dir que fou curt i planer, però el trajecte amb ell, que em va portar on sóc ara, quan t’escric aquestes línies, va començar i acabar amb el mateix somni. El taüt buit m’empenyia a l’inici a trobar un lloc a la figura del meu avi pel que havia estat, però també a llegir, i a entendre, cadascuna de les lletres que el somni convertia en enigmes. Les lletres... eren totes aquelles que havien esdevingut paraules i que determinaven obstinadament la meva història. Al final, un cop feta la narració de la meva vida quedava el que hi havia a l’inici, en el somni: en Ramon, el Roman, la paraula francesa per a dir narració. És el meu ofici ara, escric novel.les com si de somnis es tractessin. I tu, somnies?   Iván Ruiz <a href="mailto:i.ruiz@apinas.org" target="_self">i.ruiz@apinas.org</a> Psicòleg – Psicoanalista Servei d’Atenció i Consulta d’APINAS POLIFONIES: Sol-solet...vine'm a veure!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-Sol-solet-vine-m-a-veure L’inici de l’escolaritat o de la llar d’infants implica una separació, per algunes criatures serà la primera vegada. És per això que cal fer-ho amb molta cura, explicant-ho bé i amb un període d’adaptació. L’estada a l’escola implica uns nivells d’autonomia personal més elevats dels que habitualment se’ls demana a casa. L’escola és un lloc socialitzador, per aprendre, on els infants estan al càrrec d’altres adults que no són els seus pares sinó els mestres i altres professionals vinculats  a l’educació. És el moment de revisar com ens separem dels nostres fills: ens acomiadem, que implica l’acció d’anar i venir, o simplement ens amaguen i desapareixem perquè no plorin i així no patirem tant. Les criatures s’adapten millor a l’escola i també a altres situacions si tenen els hàbits i les rutines adequades per a la seva edat ben adquirides. El control d’esfínters, de dia i posteriorment de nit, l’aparició del llenguatge expressiu i la notable millora del llenguatge comprensiu. Els límits i l’autocontrol que implica dir-los NO, algunes vegades, i dir-los SI moltes més. L’enriquiment del joc simbòlic on la imitació de la vida dels adults mitjançant el joc permet l’elaboració de les situacions quotidianes. La capacitat d’adormir-se sols, com els grans, en el seu llit.  Deixar d’usar el xumet i el biberó, menjar sols, … És a dir, els pares els han acompanyat en aquest procés de deixar de ser bebès, per convertir-se en infants, en nens petits, que ja parlen, s’enfaden, expressen els seus sentiments i a vegades decideixen no explicar res del que fan a l’escola, ja que comencen a diferenciar bé els contextos de la seva vida. Si ens adonem la paraula SOLS ha estat present directa o indirectament en aquestes frases, i és que aquest nivell d’autonomia, que és necessari per fer-se gran i per aprendre, és una qüestió difícil, tant pels nens  com pels pares. És interessant veure com molts nens d’aquesta edat dibuixen el sol. Després d’haver fet molts i molts gargots, aconsegueixen tancar la rodona i comencen a omplir pàgines i més pàgines de SOLS, que poc a poc aniran adquirint connotacions humanes: tindran ulls, boca, perdran els raigs per incorporar cames i braços, cabells, orelles, nas, peus, mans, etc. Ens trobem doncs davant de tot un seguit de guanys i pèrdues que implica créixer. Ens situem al final de l’estadi del mirall amb l’aparició de la simbolització amb tota la seva riquesa i l’ús del JO amb tota la seva plenitud. La possibilitat de separar-se de l’altre a nivell simbòlic permet construir i entendre el món exterior. Entendre el funcionament del temps i de l’espai  permet poder preveure i anticipar esdeveniments. Glòria Codina Fontcuberta <a href="mailto:g.codina@apinas.org" target="_self">g.codina@apinas.org</a> Psicòloga del CDIAP/SAP d’Igualada